viernes, 28 de junio de 2013

El mite de la caverna

El seu racó preferit. Sofà reclinable amb reposapeus expansible; manta elèctrica escalfant a nivell quatre; persiana automàtica totalment abaixada. I el més important de tot, televisió encesa i comandament a distància a l’abast.

La seva afició per la televisió havia començat de ben petita. Provenia d’una família benestant que disposava de molts medis econòmics i pocs medis afectuosos. Així, l’Amàlia va ser de les primeres nenes del col·legi a tenir un televisor en blanc i negre presidint el saló de casa seva. Els seus pares, amb poc temps i menys ganes, van descobrir que la compra era tota una salvació, ja que el nou aparell enlluernava la seva filla, d’altra forma obcecada amb rebre atenció constant.

I així va créixer l’Amàlia, fascinada per les possibilitats que aquella capsa màgica li oferia. Amb el temps, el ventall de canals, temàtiques, anuncis i programes es va disparar exponencialment i, d’igual forma ho van fer les hores que li dedicava. Passava el mínim temps imprescindible fora de casa. Primer, mentre estudiava i, més tard, quan treballava. Ho comprava pràcticament tot per Internet, de manera que no havia de perdre temps voltant pels decadents passadissos d’un supermercat.

L’Amàlia va conèixer el seu marit quan van topar amb el cotxe mentre ella tornava de l’oficina. Per ell, va ser una fiblada, havia trobat el que li va semblar l’amor de la seva vida. Per ella no va estar malament, i no pensava dedicar gaire temps a buscar més a fons. Amb el pas dels anys, ell va desistir d’arrencar la seva dona de la saleta d’estar i va acabar, primer per ignorar-la i, més tard, per abandonar-la.

Quan els pares de l’Amàlia van morir, no va ser un cop especialment fort per ella. Mai havien estat units i, tret de l’efímer sentiment de compassió natural per tractar-se de la seva única família, va proporcionar a l’Amàlia una herència que va difuminar la tristor ràpidament. No necessitava tornar a treballar.

Així, a l’edat de quaranta dos anys, va començar el confinament definitiu de l’Amàlia. Coneixia la programació de principi a fi, els noms dels concursos, sèries, productes, actors, presentadors, i qualsevol informació relacionada amb el món televisiu. De fet, es va convertir en el seu únic món. Concebia la seva realitat a partir de les notícies, calcava les opinions de les que sentia als debats del matí, reduïa la seva vida personal a observar la dels altres als shows de la tarda i feia dels serials de la nit el seu únic contacte amb la ficció.

Gaudia de cada moment que li proporcionava la petita pantalla i no suportava haver d’aixecar-se del sofà. Cuinar, menjar, netejar i alleujar les seves necessitats representaven per ella agòniques tasques que mai trobava el moment de fer. Per aquesta raó, va decidir reduir-les al mínim, contractant un servei d’assistència a la llar, habitualment utilitzat per persones grans o gent de mobilitat reduïda. I així va conèixer la Matilde, una noia cubana grossa però eixerida, que era incapaç de donar una passa sense cantussejar alegres melodies.

Al principi, el xoc de caràcters va ser més que evident. L’Amàlia necessitava silenci absolut i la Matilde no li podia donar, doncs creia que la señora lo que necesita es un poco de alegría. Però amb el temps, una va acostumar-se a les cantarelles de l’altra i l’altra a l’estatisme de l’una.

La Matilde va anar guanyant confiança i les seves molestes costums es van ampliar, recolzades per la poca predisposició de l’Amàlia a perdre el seu preat temps en buscar-li una substituta. Així, va començar xiuxiuejant tímids comentaris àcids sobre els programes de la tarda (teleporquería en deia) i va acabar llençant opinions subversives contra els debats matinals. Aquesta va ser la forma en que l’Amàlia va sentir, per primera vegada, opinions diferents a les que sortien a televisió i que ella considerava, “LA VERITAT”.

La cubana tenia un gran repertori de mentides colpistes i agitadores. “Este sistema no funciona”, “el capitalismo es injusto por definición”, “no existe la igualdad de oportunidades”, “tenemos que movilizarnos para cambiar las cosas”, “no se trata de una crisis, es una estafa de los poderosos”, i d’altres barbaritats maçòniques que només podia creure una persona provinent d’un país comunista. Adornava els seus arguments amb “cómo-puede-creerlo”, “debe-abrir-los-ojos” o “la-televisión-la-engaña”, cosa que com es pot inferir, encenia d’ira l’Amàlia.

Però encara va intentar anar més lluny. Al comprovar que la mestressa era incapaç de veure més enllà de la realitat que li projectaven les ombres de la televisió, va provar de demostrar-li que el que li explicava era veritat. Portava diaris, revistes i articles que parlaven de conceptes extraterrestres per l’Amàlia. Lluita social, injustícies policials, manifestacions pacífiques, corrupteles polítiques, negocis reials, bancs ètics i cooperació ciutadana. La Matilde defensava amb passió l’existència real d’aquestes idees.

Però la idea que argumentava amb més empenta que cap altra era l’abducció del pensament de la señora. Donava voltes sobre la seva incapacitat de veure més enllà de la realitat fictícia. Repetia un cop rere l’altre que vivia dintre de no-sé-quina caverna.

Veient que les seves argumentacions basades en dades reals no produïen cap efecte en el pensament de l’Amàlia, la Matilde va fer un últim intent desesperat: un tall decidit al cable de la televisió, que va passar en segons d’una cridòria insuportable a un silenci aclaparador. La mestressa va quedar perplexa i, contra tot pronòstic, va sortir de la saleta sense dir paraula. Va trastejar per tota la casa i, finalment, va obrir la porta principal i va sortir al carrer. Fascinada, la Matilde va córrer a veure l’espectacle de la señora respirant l’aire lliure. Però totes les il·lusions van ensorrar-se ràpidament en trobar-la vorejada dels trastos que la cubana havia acumulat a la casa durant els anys. Davantals, baietes, productes de neteja, faldilles i sabatilles s’amuntegaven al voltant de l’Amàlia que, amb veu ferma va dir: “No cal que tornis”.

La nova tele de plasma de l’Amàlia li ofereix una qualitat gràfica espectacular, i li permet partir la pantalla per a veure fins a quatre programes a la vegada. Té una nova minyona, l’Ània, una noia discreta i callada que només sap parlar el rus.

lunes, 17 de junio de 2013

Prólogo

Querido lector, el que tiene en sus manos no es un libro corriente. Es el más triste de la historia de los libros. Y también el más alegre. No es una historia real, pero es la más veraz de las historias.

José Arcadio Buendía nació marcado por su nombre. Su padre, un serio funcionario del ayuntamiento del pueblo, portaba su apellido sin pena ni gloria. Su madre, una atolondrada soñadora, deambulaba entre la fascinante ficción de las novelas que devoraba y la soporífera realidad de la familia que cuidaba. José Arcadio jamás comprendió cómo terminaron juntos y siempre albergó la sospecha de que el apellido de su padre y los gustos literarios de su madre tuvieron más peso del que una mente cuerda pudiera esperar. Así fue la tremenda alegría que invadió su casa cuando el primer retoño nació varón, José Arcadio, al que le siguió un segundo, Aureliano, y una niña, Amaranta, pudiendo así completar la “graciosísima” obsesión novelística iniciada con su nombre.

José Arcadio Buendía creció marcado por el empeño literario de su madre. Le atiborraba de libros y le incrustaba el sueño de ser un gran escritor de novelas. “Que sí, José Arcadio, que ya llegarán las ideas”. Cada noche, se sentaba frente a la hoja en blanco, primero con esperanzas y luego por costumbre. Pero las ideas no llegaban, pues era aburrido hasta la médula, en eso salió al padre. De casa a la escuela y de la escuela a casa. Y más tarde, de casa al trabajo y del trabajo a casa. Su abanico de experiencias era tan escaso que ni siquiera podía inventarlas. Y así pasaron los años. Primero murió su padre, más tarde Amaranta por un catarro mal curado, partió Aureliano a una guerra absurda y finalmente, murió su madre perdida entre personajes que se le antojaban de lo más reales.

José Arcadio Buendía envejeció sentándose cada noche delante de la hoja en blanco. Y entonces, un día, pasó. En su tedioso trayecto del trabajo a casa encontró a una mujer rolliza con mejillas coloradas. “Úrsula, me llamo, soy nueva en el pueblo”. Qué cachondo es el destino, pensó José Arcadio. Y ella siguió hablando todo el trayecto. Y él siguió escuchando embobado todo lo que aquella diosa tuviera que decir.

José Arcadio Buendía murió aquella misma noche, delante de su hoja. Cogió su pluma y de sus yemas salieron miles de historias. De amores encontrados, de atardeceres, de viajes inhóspitos, de batallas, abrazos, canciones, de esto y de aquello, de barcos y de risas, de rencores y ríos. No es que hubieran llegado las ideas. Ya estaban allí, encerradas bajo llave. Cuando se abrió la compuerta, no pudo parar y José Arcadio Buendía vació cada una de sus neuronas, exhaló todos sus pensamientos y empleó hasta el último aliento. Y cuando su imaginación se secó, cayó muerto encima de su hoja, que hoy ya no era blanca.

Querido lector, el libro que tiene en sus manos es el primer y último suspiro de vida de José Arcadio Buendía. Espero que lo disfrute.

sábado, 8 de junio de 2013

Hilando historias

Anoche soñé con verte desnudo para perder la cabeza…”, comienza la rubia madurita con un hilillo de voz que se pierde entre las sábanas. Es su historia de guerra, una tela de araña sutilmente trenzada y adaptada para cada una de sus conquistas.

“…, cabeza de ondas azabache que se tejen entre mis dedos…“, susurra el señor mayor de ojos grises a la morenaza de pelo rizado.

“…, dedos obsesionados por explorar tu cuerpo dorado, por pespuntar tus tenues contornos…”, musita la dama de melena ensortijada al jovenzuelo de tez tostada.

“…, contornos de nieve en tu piel blanquecina que nublan mis sentidos y deshilachan mi razón…”, encandila el bronceado cachitas a su pálida princesa.

“…, razón de más para enredarme en tus ojos esmeralda recreando fielmente la fantasía de anoche“, se sincera la muchacha de aspecto blanquecino con su nuevo amado de ojos aceituna.

Esa noche la rubia madurita, arquea una ceja con sorpresa mientras su última conquista de ojos verdes comienza a recitar. “Anoche soñé con verte desnuda para perder la cabeza…”.

domingo, 2 de junio de 2013

Basado en hechos reales II

Un disparo. Otro. Más cerca de lo que pudiera imaginar. La gente asustada sigue su instinto. Corre. Pero no hay sitio adónde ir, detrás sólo hay más y más personas. Estamos atrapados. Intentamos escabullirnos buscando un lugar seguro, pero sólo encontramos más miedo. “Cógeme fuerte la mano, no te sueltes”.

Un hombre desconocido lee el pánico en mi cara y nos pesca entre la multitud. “Junto a la pared estarás más segura”. Me aguanto las lágrimas, no quiero llorar.

Cuando cesa la estampida intentamos alejarnos, desoyendo a nuestra conciencia que dice que debéis quedaros, debéis resistir. Pero la turba sigue el mismo camino. Disparos, carreras, empujones. “Agárrate a la farola, intenta subir”. Parece una película, de las que recrean otras épocas que parecían lejanas, pero que no lo son tanto.

Volvemos a intentarlo y, por fin, encontramos más espacio en aquella calle ancha, la que lleva a la estación. Mientras nos alejamos, la voz se hace fuerte y nos impide irnos del todo. Esperamos. La noche ya es cerrada, adornada con cientos de destellos rojos y azules.

Y en un momento, la confusión. Todos corren. Los hombres de azul aparecen de la nada. Con armaduras, con escopetas, con máscaras de gas. No parecen humanos. Aterran. Entendemos lo que intentan, empujarnos al laberinto de callejuelas. Es una trampa, pero no tenemos opción y entramos en la boca del lobo por nuestros propios pies.

Oscuridad. No sé si no hay luces o están apagadas. Será el miedo, que todo lo empaña. Estrechas callejuelas desconocidas, ni sé dónde estoy. Tampoco adónde vamos. Nos guía la gente, los otros ratones. Buscamos, corremos, damos la vuelta y retrocedemos. Aquí y allá destellos, disparos. “¡Por aquí no, compañeros!” Más hombres de azul. Gritos, sirenas. Trotamos desorientados cogidos de la mano. Aferrados.

De repente, la salida. Una calle ancha. Allí esperan agazapados, decenas de furgones. Blindados, cobardes. Aguardan a que las ratas acudan a la trampa que han preparado. Pero algo reclama su atención, pues sin previo aviso y voceando sirenas, marchan atronadoramente calle abajo. Corremos a nuestra cueva y nos refugiamos, con el corazón desbocado y la tristeza de quien descubre el mundo injusto e impune en el que vive. Efectivamente los grises nunca se fueron, sólo han cambiado de color.

Luego veríamos las noticias para saber cómo acabó: andenes, proyectiles, represión.
Luego escucharíamos las opiniones de las tertulias: banalidades, falacias, falsedad.
Luego leeríamos los periódicos: maniatados los de aquí, escandalizados los de allá.
Luego miraríamos los vídeos para recordar: oscuridad, angustia e indefensión.
Una noche para olvidar.
Luego, a la noche siguiente, volveríamos al mismo sitio: a seguir batallando. El miedo aturde y paraliza, pero con el tiempo curte y fortalece. Es un arma de doble filo.